L’estudi destaca que els pacients podrien beneficiar-se de protocols de rehabilitació personalitzats per recuperar força, resistència i funcionalitat
Un equip investigador del Grup de Recerca en Autoimmunitat, infecció i trombosi (GRAIÏT) de l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud), dels serveis de Medicina Interna i Fisiologia Clínica i Avaluació Funcional de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, ha presentat noves evidències que confirmen l’impacte profund i sostingut de la infecció per SARS-CoV-2 en el sistema muscular i metabòlic de les persones afectades per la Condició post COVID-19 (COVID persistent). Els resultats de l’estudi ‘Assessment of Physical Status and Analysis of Lipidomic and Metabolomic Alterations in Patients with Post-COVID-19 Condition’ subratllen la necessitat d’impulsar programes específics de rehabilitació i recondicionament físic per millorar la recuperació dels pacients i s’han publicat a la revista científica Plos One d’aquest mes de març.
A l’estudi es posa de manifest una afectació muscular perifèrica significativa, relacionada amb la infecció. Aquesta alteració comporta una pèrdua marcada de rendiment físic, un dels símptomes més freqüents i invalidants de la malaltia. Els investigadors destaquen que els pacients podrien beneficiar-se de protocols de rehabilitació personalitzats per recuperar força, resistència i funcionalitat.
Així mateix, a l’anàlisi del metabolisme del cos mitjançant tècniques metabolòmiques i lipidòmiques, han detectat canvis que poden explicar alguns els símptomes dels pacients:
Segons els responsables del treball, aquestes troballes reforcen la idea que la Condició post COVID-19 és un trastorn multisistèmic i que requereix un abordatge integrat que combini rehabilitació física, seguiment metabòlic i intervencions personalitzades.
Els investigadors assenyalen que els resultats obren la porta a desenvolupar estratègies terapèutiques més específiques i a orientar millor els circuits assistencials destinats als pacients amb COVID persistent.
La recerca incideix en què la pèrdua de material genètic influeix en l’edat de manifestació del trastorn
L’esquizofrènia és un trastorn neuropsiquiàtric complex en què la genètica hi té un paper destacat. Un estudi recent posa el focus en les anomenades variants del nombre de còpies, que són fragments d’ADN que, en lloc de presentar la quantitat habitual, mostren duplicacions o, el que resulta més rellevant en aquest cas, pèrdues de material genètic. Un equip d’investigadors de l’Hospital Universitari Institut Pere Mata (HUIPM), l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud) i la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha liderat un estudi, que aporta nova llum sobre per què l’esquizofrènia pot aparèixer abans en unes persones que en d’altres. La recerca, publicada a la revista científica Schizophrenia Research, assenyala que la pèrdua de material genètic pot influir en l’edat en què es manifesta el trastorn.
El treball analitza 836 participants, 323 amb esquizofrènia i 513 persones sense, i se centra en un tipus d’alteracions de l’ADN, aquelles que inclouen petites pèrdues de material genètic. L’estudi subratlla, doncs, que són específicament les pèrdues i no les duplicacions de material genètic, les que estan vinculades a un inici precoç de la malaltia. Aquesta pèrdua pot avançar l’inici de l’esquizofrènia i no és innòcua, ja que pot eliminar gens sencers o elements que regulen com funcionen aquests gens, arribant a alterar l’equilibri necessari perquè el cervell es desenvolupi correctament.
En aquest sentit, els investigadors han observat que les persones amb esquizofrènia tenen una càrrega global més alta de variacions en la quantitat de fragments d’ADN que els participants sans. Aquest resultat reforça la idea que les alteracions estructurals del conjunt del nostre ADN tenen un paper important en el desenvolupament del trastorn.
Les pèrdues de material genètic s’associen amb un inici més precoç. I és que un dels resultats clau de l’estudi és que el nombre de fragments d’ADN que falten està relacionat amb l’edat d’inici de l’esquizofrènia. “En concret, les persones que presenten més manca de fragments d’ADN tendeixen a iniciar els símptomes abans i els pacients que desenvolupen la malaltia de manera més tardana tenen nivells similars als de les persones sense el trastorn. Això suggereix que, més enllà de si una persona desenvoluparà o no esquizofrènia, la quantitat total d’alteracions del nombre de còpies podria influir en el moment de l’aparició”, explica l’investigador principal de l’estudi, Gerard Muntané.
Tot i que cada variació individual té un efecte modest, la suma de totes elles pot influir en l’inici de la malaltia a escala poblacional. Els autors consideren necessari ampliar la recerca amb mostres més grans i diverses per confirmar aquests resultats i ajudar a entendre millor els mecanismes biològics de l’esquizofrènia. Així, poder anticipar quins pacients tenen més risc d’inici precoç i orientar estratègies de detecció primerenca i intervenció personalitzada.
Referència de l’article
Muntané, G., Valle, A., Ramon-Cañellas, P., Martorell, L., & Vilella, E. (2026). The impact of CNV burden on age at onset of schizophrenia. Schizophrenia research, 291, 12–19. https://doi.org/10.1016/j.schres.2026.02.006
Un estudi liderat pel grup Diabetes i Malalties Metabòliques Associades (DIAMET) de l’Institut d’Investigació Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud, anteriorment IISPV) revela que la fibrosi hepàtica i la diabetis tipus 2 modifiquen de manera notable la resposta hormonal després de la ingesta d’aliments en persones amb fetge gras associat a disfuncions metabòliques (MASLD).
La investigació, publicada al Journal of Physiology and Biochemistry, examina com totes dues condicions afecten la secreció d’hormones essencials per al control de la glucosa, com ara el glucagó i les incretines (GLP‑1, GLP‑2 i GIP), després d’un àpat estandarditzat.
Els resultats mostren que la fibrosi hepàtica és el factor més determinant en l’augment dels nivells de GLP‑1, tant en dejú com després del menjar, independentment de la presència de diabetis. A més, quan la fibrosi hepàtica coexisteix amb la diabetis tipus 2, les alteracions hormonals s’intensifiquen, fet que indica un efecte sinèrgic entre totes dues patologies.
D’altra banda, la diabetis tipus 2 s’associa amb la pèrdua de la supressió fisiològica del glucagó després de menjar, un procés fonamental per mantenir la glucèmia dins de valors adequats.
Aquests resultats reforcen la idea que un fetge fibrosat no actua com un òrgan passiu, sinó que participa activament en la desregulació metabòlica. La fibrosi no només reflecteix dany previ, sinó que també contribueix a generar noves alteracions hormonals. Comprendre aquestes variacions és essencial per millorar l’estratificació clínica i avançar cap a tractaments més personalitzats en el context de la MASLD.
Tenint en compte l’augment de la prevalença de MASLD i de la diabetis tipus 2, comprendre com aquestes condicions interactuen a nivell hormonal és clau per millorar el diagnòstic precoç i optimitzar els tractaments basats en l’eix incretina–glucagó. L’estudi aporta evidències que poden ajudar a identificar subgrups de pacients que es puguin beneficiar d’estratègies terapèutiques més específiques, amb un impacte directe en la pràctica clínica.
En conjunt, els resultats confirmen que la fibrosi hepàtica és un determinant central dels nivells de GLP‑1 i que la coexistència de la diabetis tipus 2 potencia encara més aquestes alteracions hormonals. Aquest coneixement subratlla la necessitat de dissenyar estratègies terapèutiques adaptades al perfil metabòlic i hepàtic de cada pacient, especialment en un context d’una prevalença creixent d’ambdues malalties.
L’estudi ha comptat amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV), de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) – Hospital Clínic Barcelona i del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), a través de les seves àrees de Diabetes i Malalties Metabòliques (CIBERDEM) i de Malalties Hepàtiques i Digestives (CIBEREHD).
Referència bibliogràfica
Astiarraga, B., Rodriguez-Castellano, A., Ceperuelo-Mallafré, V., Marsal-Beltran, A., Osuna-Prieto, F. J., Vilanova, N., Gracia-Sancho, J., Quer, J. C., Megía, A., Balteiro, A. P., Vendrell, J., & Fernández-Veledo, S. (2026). Liver fibrosis and type 2 diabetes modulate postprandial incretin and glucagon responses in fatty liver disease. Journal of physiology and biochemistry, 82(1), 8. https://doi.org/10.1007/s13105-026-01141-x
Les beques, amb més de 270.000 € de finançament, impulsen projectes innovadors en radioteràpia personalitzada i intel·ligència artificial; una tercera ajuda es destina a formació especialitzada en oncologia molecular
L’Associació Contra el Càncer a Tarragona ha presentat, aquest dijous 19 de febrer, les tres ajudes concedides a la demarcació en la convocatòria 2025, una aposta decidida per reforçar la recerca oncològica i avançar cap a l’objectiu marcat per l’entitat: assolir un 70% de supervivència en càncer l’any 2030.
Dues de les investigadores becades desenvolupen la seva tasca a l’actual Institut de Recerca Biomèdica de la Catalunya Sud (IRB CatSud, abans IISPV) i lideren línies de treball que combinen tecnologia, innovació i impacte clínic directe. Es tracta de les Dra. Bárbara Antonia Malavé i la Marta Canela.
Radioteràpia més precisa per al càncer de pròstata
En el cas de la Dra. Bárbara Antonia Malavé és beneficiària de l’Ajuda Clinic Junior al Territori AECC 2025, que impulsa un projecte centrat en l’optimització del tractament radioteràpic del càncer de pròstata. La iniciativa incorpora biomarcadors avançats i intel·ligència artificial per millorar la precisió terapèutica i adaptar els tractaments a les característiques individuals de cada pacient. L’ajuda té una dotació de 154.000 € per a quatre anys.
IA per predir la resposta a la radioteràpia en càncer de pulmó
També vinculada a l’IRB CatSud, Marta Canela ha rebut l’Ajuda Predoctoral AECC Tarragona 2025, destinada a impulsar el seu projecte d’investigació basat en la combinació d’imatges i anàlisis de sang. Mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, el projecte busca millorar la capacitat de predicció de l’eficàcia de la radioteràpia en pacients amb càncer de pulmó. La dotació és de 110.660 € per a quatre anys.
Aquestes dues iniciatives reforcen el paper del territori en l’impuls d’una recerca oncològica d’alt impacte, que integra la medicina personalitzada, les noves tecnologies i el treball coordinat entre equips clínics i científics.
Una tercera ajuda destinada a formació especialitzada
La tercera beca atorgada ha estat per Maria Guirro, que rep l’Ajuda Clinic Formació AECC 2025. L’aportació, de 7.100 €, permetrà que completi el Màster en Oncologia Molecular (MOM) del Centro de Estudios Biosanitarios, una formació clau per augmentar la presència de professionals especialitzats en biomedicina i recerca translacional.
La nutrició materna és clau per al desenvolupament cognitiu dels nadons, però alguns nutrients han passat més desapercebuts per a la recerca científica. La vitamina K, coneguda sobretot pel seu paper en la coagulació sanguínia, n’és un exemple. Tot i que es troba en verdures de fulla verda i olis vegetals i participa en processos relacionats amb el metabolisme de la glucosa, la insulina i l’activitat antioxidant i antiinflamatòria, fins ara no s’havia explorat la seva possible influència en el desenvolupament neurològic infantil. Un nou estudi liderat per equips de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i l’IRB CatSud (abans IISPV), en col·laboració amb ISGlobal, aporta la primera evidència que relaciona la ingesta materna de vitamina K1 (fil·loquinona) amb el neurodesenvolupament dels infants.
La recerca ha estat dirigida per Mònica Bulló, responsable del grup en Nutrició i Salut Metabòlica de la URV i del Centre de Recerca TecnATox, i per Jordi Júlvez, investigador de l’IRB CatSud. Els resultats s’han publicat a la revista científica Pediatric Research.
L’estudi va analitzar 1.080 dones embarassades i els seus fills de la cohort BiSC. Per estimar la ingesta de vitamina K, les participants van respondre un qüestionari de freqüència alimentària amb 114 ítems. Posteriorment, es van avaluar diverses àrees del neurodesenvolupament infantil —cognició, desenvolupament socioemocional i físic, comunicació i comportament— en diferents etapes de la primera infància.
Les dades indiquen que una ingesta més elevada de vitamina K durant l’embaràs s’associa amb puntuacions superiors en el desenvolupament global dels infants, així com amb millores específiques en les habilitats cognitives i el desenvolupament físic. L’estudi també apunta que duplicar les recomanacions actuals de vitamina K per a la població general podria relacionar-se amb millors competències de comunicació i llenguatge expressiu. Tot i que es tracta d’un estudi observacional i no permet establir causalitat directa, l’equip investigador considera que obre noves vies per aprofundir en el paper de la nutrició materna en el desenvolupament neurocognitiu.
“Les evidències obtingudes suggereixen que la vitamina K podria tenir un paper beneficiós, i això podria derivar en futures recomanacions dietètiques específiques per a embarassades amb l’objectiu de promoure un desenvolupament cognitiu òptim en la primera infància”, explica la catedràtica de la URV, Mònica Bulló.
Referència bibliogràfica:
Mateu-Fabregat, J., Panisello, L., Novau-Ferré, N. et al. Maternal dietary phylloquinone intake (vitamin K1) and early childhood neurodevelopment. Pediatr Res (2025). https://doi.org/10.1038/s41390-025-04543-7
Un estudi liderat per la URV, amb participació de l’IRB CatSud, revela que el consum d’oli d’oliva verge, a diferència del refinat, millora la diversitat bacteriana i ajuda a preservar la funció del cervell en persones grans
La Universitat Rovira i Virgili (URV), amb participació de l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud, abans IISPV), han participat en un estudi pioner que demostra que el consum d’oli d’oliva verge pot contribuir a preservar la funció cognitiva mitjançant la modulació de la microbiota intestinal. La recerca, publicada a Microbiome, és la primera en humans que analitza de manera específica aquesta relació.
L’estudi s’ha dut a terme amb dades de 656 persones d’entre 55 i 75 anys amb sobrepès o obesitat i síndrome metabòlica, participants del projecte PREDIMED-Plus. Les persones que consumien oli d’oliva verge —i no refinat— mostraven una millor evolució de la funció cognitiva i una microbiota intestinal més diversa, un indicador clau de salut metabòlica. A més, s’ha identificat el gènere bacterià Adlercreutzia com a possible mediador d’aquest efecte protector.
La diferència entre els dos tipus d’oli rau en el procés d’elaboració: mentre que l’oli d’oliva verge conserva antioxidants, polifenols i compostos bioactius, el refinat perd bona part d’aquests elements durant el tractament industrial. “No tots els olis d’oliva tenen els mateixos beneficis sobre la funció cognitiva”, explica Jiaqi Ni, primera autora de l’estudi.
Els resultats reforcen la importància de la qualitat del greix en la dieta mediterrània. “L’oli d’oliva verge no només protegeix el cor, sinó que també pot ajudar a preservar el cervell durant l’envelliment”, destaca Jordi Salas-Salvadó, investigador principal. Les codirectores Nancy Babio i Stephanie Nishi subratllen que, en un context d’augment del deteriorament cognitiu, millorar la qualitat de la dieta és una estratègia accessible i efectiva.
La recerca ha estat possible gràcies al lideratge de la URV i l’IISPV-CERCA, amb la col·laboració del CIBERobn i d’institucions internacionals com les universitats de Wageningen i Harvard.
Referència bibliogràfica
Referència bibliogràfica: Ni J, Nishi SK, Babio N, Belzer C, Vioque J, Corella D, Hernando-Redondo J, Vidal J, Moreno-Indias I, Compañ-Gabucio L, Coltell O, Fitó M, Toledo E, Wang DD, Tinahones FJ, Salas-Salvadó J. Total and different types of olive oil consumption, gut microbiota, and cognitive function changes in older adults. Microbiome. 2026 Jan 24. doi: 10.1186/s40168-025-02306-4.
Un estudi de l’IISPV i l’Hospital Joan XXIII de Tarragona descobreix que aquestes vesícules actuen de manera diferent segons l’agressivitat del tumor, obrint noves vies per a estratègies terapèutiques futures
El càncer de pròstata és el tumor més freqüent en homes en molts països occidentals. A la demarcació de Tarragona es diagnostiquen anualment prop de 670 casos nous, i a escala estatal la xifra supera els 30.000. Tot i que molts tumors tenen un creixement lent, d’altres poden progressar i disseminar-se, de manera que entendre els factors que impulsen aquesta agressivitat és crucial per millorar el pronòstic dels pacients.
En aquest context, investigadors del Grup de Recerca en Biomarcadors de Malalties i Mecanismes Moleculars (DIBIOMEC) de l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud, abans IISPV), en col·laboració amb el Servei d’Urologia i d’anatomia patològica de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, han fet un pas important. El seu estudi, recentment publicat, demostra per primera vegada que les vesícules extracel·lulars (petites partícules alliberades per les cèl·lules) derivades del teixit adipós que envolta la pròstata (teixit adipós periprostàtic, PPAT) modulen el comportament de les cèl·lules tumorals de manera diferent segons el grau de risc del càncer.
El treball, liderat per la Dra. Matilde R. Chacón i el Dr. Xavier Ruiz-Plazas, i en el qual ha participat un equip multidisciplinari, aporta una nova visió sobre com el microambient tumoral, i en concret el greix periprostàtic, “dialoga” amb el càncer i influeix en la seva evolució.
Pel que fa als principals descobriments de l’estudi, hi ha efectes dependents del risc d’una banda. És a dir, les vesícules derivades de teixit adipós perirpostàtic procedent de pacients amb càncer de pròstata de baix risc estimulen principalment la proliferació de les cèl·lules tumorals. En canvi, les vesícules procedents de teixit adipós perirpostàtic procedent de pacients amb tumors d’alt risc no promouen la proliferació, però sí augmenten la capacitat de migració de les cèl·lules canceroses i estimulen l’angiogènesi (formació de nous vasos sanguinis), dos processos clau per a la progressió i disseminació del tumor.
D’altra banda, hi ha l’impacte en el microambient tumoral. I és que a més d’actuar sobre les cèl·lules canceroses, aquestes vesícules també influeixen en altres cèl·lules de l’entorn. Les vesícules de baix risc promouen un perfil proinflamatori i immunosupressor en macròfags (cèl·lules del sistema immunitari), cosa que podria contribuir a crear un microambient favorable al tumor en etapes inicials.
Un altre descobriment de l’estudi és l’activació de vies de senyalització. En altres paraules, els efectes observats s’associen amb l’activació de rutes moleculars clau en el càncer.
Aquest descobriment revela que el teixit adipós periprostàtic no és un mer espectador, sinó un actor actiu i dinàmic que modula el comportament del càncer de pròstata de manera diferent segons l’agressivitat de la malaltia. Les vesícules extracel·lulars derivades del teixit adipós periprostàtic emergeixen així com a nous factors “diana” potencials per al desenvolupament de futures estratègies terapèutiques dirigides a interferir en la comunicació entre el tumor i el seu microambient, especialment en aquells casos amb major risc de progressió.
Tot i que els resultats s’han obtingut en models in vitro i calen estudis posteriors per confirmar-los en models més complexos, aquest treball representa un avenç significatiu en la comprensió de la biologia del càncer de pròstata i obre una via prometedora de recerca translacional.
Enllaç a la publicació científica: Arreaza-Gil V. et al. Periprostatic adipose tissue-derived extracellular vesicles modulate prostate cancer cell behaviour in vitro according to tumour grade. Mol Med (2026).
PubMed: https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/41566212/
DOI: 10.1186/s10020-026-01422-7
Un estudi de la URV, amb participació de l’IISPV, compara l’ecografia abdominal amb la ressonància magnètica i demostra el potencial d’aquesta eina per detectar precoçment el risc de prediabetis i síndrome metabòlica en persones amb obesitat abdominal
La distribució del greix corporal, especialment de l’acumulat a l’abdomen, és un factor determinant per al risc de desenvolupar malalties metabòliques i cardiovasculars. Però no tot el greix abdominal té el mateix impacte sobre la salut: el greix subcutani, situat sota la pell, no comporta els mateixos riscos que el greix visceral, que s’acumula en profunditat i pot entrar en contacte directe amb òrgans vitals. Identificar quin tipus de greix predomina en una persona és essencial per avaluar-ne el risc metabòlic i per orientar millor les intervencions clíniques. En aquest context, un estudi liderat per investigadores del Departament de Medicina i Cirurgia de la Universitat Rovira i Virgili (URV), i amb participació de personal investigador de l’IISPV, ha analitzat fins a quin punt l’ecografia abdominal pot ser una eina útil i fiable per mesurar el greix visceral, en comparació amb la ressonància magnètica, considerada la tècnica de referència actual.
Actualment, en la pràctica clínica habitual, el risc associat al greix abdominal s’avalua mitjançant el perímetre de la cintura. Aquesta mesura, però, és tan senzilla com limitada, ja que no permet distingir entre greix subcutani i visceral. Les tècniques d’imatge com la ressonància magnètica o la tomografia computada ofereixen aquesta informació amb gran precisió, però tenen un cost elevat, requereixen equipaments especialitzats i no són accessibles de manera immediata en l’atenció primària. Amb l’objectiu d’explorar alternatives més àgils i accessibles, l’equip investigador es va plantejar validar l’ús de l’ecografia abdominal per caracteritzar la distribució del greix: “L’ecografia és una eina present a la majoria de centres d’atenció primària i hospitals que, amb professionals de la salut entrenats, permet obtenir imatges en temps real a un cost molt reduït”, explica Claudia Jiménez -ten Hoevel, investigadora del Departament de Medicina i Cirurgia de la URV i coautora de l’article.
La pregunta clau, doncs, era en quina mesura l’ecografia pot oferir resultats equiparables als de la ressonància magnètica en l’exploració del greix abdominal. Per determinar-ho, l’equip investigador va treballar amb una mostra de 113 adults voluntaris amb obesitat abdominal, residents a Reus i voltants. A tots se’ls va realitzar una ressonància magnètica i una ecografia abdominal en un interval molt curt de temps —entre tres i quatre dies— per garantir que els resultats fossin comparables.
Una eina vàlida i precisa
Els resultats de l’estudi, publicats a la revista Diabetes, Obesity and Metabolism, revelen que les mesures del greix visceral fetes mitjançant ecografies tenien una bona concordança amb les dades obtingudes mitjançant una ressonància magnètica. Tot i això, han detectat certes limitacions de l’ecografia a l’hora d’avaluar el greix subcutani, un fet que ja havien apuntat altres estudis previs. “La conclusió principal és que l’ecografia pot ser especialment útil quan l’objectiu és identificar el greix visceral, que és el que està més clarament associat al risc metabòlic”, manifesta Anna Pedret, investigadora del mateix departament. Aquest potencial se suma al fet que l’ecografia és una eina senzilla d’utilitzar per al personal format i que es troba en els equipaments de la majoria de centres de salut del país.
El greix visceral: un indicador de risc metabòlic
Més enllà d’això, l’anàlisi ha permès a les investigadores aprofundir en una altra qüestió i determinar si la quantitat de greix visceral mesurada amb les ecografies pot arribar a predir alteracions metabòliques futures. De fet, els resultats mostren que hi ha relació entre nivells elevats de greix visceral i presència de prediabetis —una condició en què els nivells de sucre a la sang són elevats, però encara per sota el llindar de la diabetis tipus 2— a més a més, de síndrome metabòlica —un conjunt de factors de risc que augmenten la probabilitat de patir malalties cardiovasculars.
Més concretament, l’estudi identifica una quantitat de greix visceral a partir de la qual el risc de patir malalties associades a aquest símptoma augmenta considerablement. Per exemple, un gruix igual o superior a 7,35 centímetres de greix s’ha vinculat amb un risc elevat de patir prediabetis, mentre que a partir de 5,77 centímetres s’observa una relació amb la probabilitat de patir síndrome metabòlica. Aquests resultats posen de manifest el potencial de les ecografies com a eina exploratòria: “Incorporar l’ecografia abdominal en la pràctica clínica habitual, especialment en l’àmbit de la nutrició i l’atenció primària, podria permetre una millor estratificació del risc i una personalització més acurada de les intervencions”, defensen les investigadores.
El grup de recerca Nutrició Funcional, Oxidació i Malalties Cardiovasculars (NFOC-SALUT) de la URV i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) continua treballant per posar en valor l’ús de l’ecografia com una tècnica econòmica, ràpida i fàcilment integrable en la pràctica clínica. Ara l’equip explora l’impacte de la distribució del greix abdominal en altres segments de la població i la seva relació amb diferents condicions de salut, com ara la funció cognitiva o la sarcopènia. En aquest marc, el grup du a terme nous estudis amb ecografia abdominal en persones d’entre 60 i 74 anys, amb investigacions en marxa i la possibilitat oberta de participar-hi. Les persones interessades poden contactar amb l’equip mitjançant l’adreça de correu electrònic estudisalimentacionfocsalut@gmail.com.
Referència bibliogràfica:
Jiménez-Ten Hoevel C, Besora-Moreno M, Queral J, Llauradó E, Valls RM, Solà R, Pedret A. Ultrasound and MRI abdominal fat distribution and its associations with metabolic conditions in adults with abdominal obesity. Diabetes Obes Metab. 2025 Dec 17. DOI: 10.1111/dom.70390. Epub ahead of print. PMID: 41403258.
Un estudi amb 746 persones grans seguides durant sis anys identifica una “empremta microbiana” associada a aquest patró alimentari i a una evolució cognitiva més favorable
Seguir una dieta mediterrània no només beneficia el cor o el metabolisme, sinó que també podria ajudar a preservar la funció cognitiva a mesura que l’envelliment avança. Així ho indica una recerca liderada per la Universitat Rovira i Virgili (URV), l’IISPV i el CIBERobn, que mostra com aquest patró alimentari s’associa a una microbiota intestinal més saludable i a un deteriorament cognitiu més lent en persones grans amb sobrepès o obesitat i síndrome metabòlica.
L’estudi, publicat a la revista BMC Medicine, ha analitzat dades de 746 adults grans amb alt risc cardiometabòlic, que han estat seguits durant sis anys. L’equip investigador ha avaluat el grau d’adherència a la dieta mediterrània, la composició de la microbiota intestinal i l’evolució de la seva funció cognitiva al llarg del temps. Els resultats indiquen que les persones que seguien de manera més fidel aquest patró alimentari presentaven una microbiota intestinal més favorable i una evolució cognitiva més positiva.
Un dels aspectes més innovadors del treball és la identificació d’una “empremta microbiana” pròpia de la dieta mediterrània. Aquest nou biomarcador, basat en la presència i l’abundància de determinats bacteris intestinals associats a aquest tipus d’alimentació, també es relaciona amb un deteriorament cognitiu més lent. Segons els autors, aquesta troballa aporta noves pistes sobre els mecanismes biològics que expliquen els beneficis de la dieta mediterrània sobre el cervell.
Eix intestí-cervell
La funció cognitiva inclou capacitats com la memòria, l’atenció, l’aprenentatge, el llenguatge o la presa de decisions, essencials per mantenir l’autonomia en la vida quotidiana. En paral·lel, la microbiota intestinal està formada per bilions de bacteris que intervenen en processos clau com la digestió, la immunitat o la producció de substàncies que influeixen en el funcionament de l’organisme. En els darrers anys, la recerca ha posat de manifest l’existència de l’anomenat eix intestí-cervell, un sistema de comunicació bidireccional mitjançant el qual els microorganismes intestinals poden produir compostos que arriben al cervell i n’afecten el funcionament.
“Aquest estudi demostra que la microbiota intestinal és una peça clau en els beneficis cognitius de la dieta mediterrània”, explica Jiaqi Ni, primera autora del treball i investigadora predoctoral de la URV. “Els nostres resultats suggereixen que alguns bacteris intestinals associats a una major adherència a aquest patró alimentari podrien protegir davant del deteriorament cognitiu”.
En la mateixa línia, el catedràtic de la URV Jordi Salas-Salvadó, director de l’estudi, destaca que “identificar una empremta microbiana associada a la dieta mediterrània obre noves oportunitats per dissenyar intervencions nutricionals o microbianes orientades a promoure un envelliment cognitiu saludable”. De la seva banda, les investigadores del Departament de Bioquímica i Biotecnologia de la URV Nancy Babio i Stephanie K. Nishi subratllen la rellevància dels resultats en un context d’envelliment poblacional i augment de la prevalença de la demència, i apunten que millorar la qualitat de la dieta és una estratègia senzilla i accessible amb beneficis reals per a la salut cerebral.
El treball ha estat liderat per la investigadora predoctoral Jiaqi Ni i dirigit per Jordi Salas-Salvadó, Nancy Babio i Stephanie K. Nishi, membres de la Unitat de Nutrició Humana del Departament de Bioquímica i Biotecnologia de la URV, amb la col·laboració d’investigadors del consorci PREDIMED-Plus. L’estudi s’emmarca en una recerca multicèntrica que contribueix a aprofundir en la relació entre alimentació, microbiota intestinal i salut cerebral al llarg de l’envelliment.
Referència bibliogràfica: Ni J, Hernández-Cacho A, Nishi SK, Babio N, Belzer C, Konstati P, Vioque J, Corella D, Castañer O, Vidal J, Moreno-Indias I, Torres-Collado L, Coltell O, Fitó M, Ruiz-Canela M, Wang DD, Tinahones FJ, Salas-Salvadó J. Mediterranean diet, gut microbiota, and cognitive decline in older adults with obesity/overweight and metabolic syndrome: a prospective cohort study. BMC Med. 2025 Dec 1;23(1):669. doi: 10.1186/s12916-025-04488-y.
L’Auditori de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus ha acollit, aquest divendres 23 de gener del 2026, la jornada ‘Aspectes importants en el disseny i execució d’estudis clínics de nutrició’, organitzada per la Unitat d’Investigació Clínica (UIC) de l’IISPV. La trobada ha reunit prop de 80 professionals vinculats a la recerca en nutrició, la salut i les ciències biomèdiques, en una sessió que ha posat el focus en la qualitat, la rigorositat i la transparència dels estudis clínics.
La jornada ha començat amb la intervenció de la Dra. Sangeetha Shyam, que ha abordat el biaix de l’investigador/a en recerca en nutrició i les estratègies per prevenir-lo. Tot seguit, el Dr. Jordi Salas-Salvadó ha ofert una revisió completa dels elements essencials del disseny metodològic, des del plantejament del projecte fins al càlcul mostral, el reclutament i el pla estadístic.
Després d’una pausa per al cafè, la Dra. Nancy Babio ha explicat com planificar i gestionar dades en estudis clínics, destacant la importància de la qualitat, la validació i la protecció de la informació. La Dra. Maria Vinaixa ha aprofundit en les Bones Pràctiques de Laboratori, posant èmfasi en la traçabilitat, els protocols i els sistemes de qualitat necessaris per garantir la reproductibilitat científica.
Les Dres. Verònica Luque i Carme Rubio han compartit les claus per a un bon reclutament de participants, mentre que la Dra. Indira Paz Graniel ha exposat estratègies per millorar la retenció i evitar el dropout, un dels reptes més freqüents en estudis clínics. En el tram final, la Dra. Sangeetha Shyam ha presentat les noves normes CONSORT 2025 i el seu impacte en el reporting d’assajos clínics, i el Dr. Jordi Júlvez ha reflexionat sobre com comunicar resultats científics de manera responsable i rigorosa.
La cloenda ha anat a càrrec del Dr. Joan Vendrell, que ha presentat la nova Unitat d’Investigació Clínica de l’IISPV, una aposta estratègica per impulsar estudis clínics d’alt nivell i reforçar la recerca biomèdica a la Catalunya Sud. La jornada ha evidenciat la importància de continuar treballant per una recerca en nutrició més robusta, ètica i amb impacte real en la salut de la població.